L’ inquietant familiaritat de les drogues.

“L’ inquietant familiaritat de les drogues”, títol de la propera trobada americà de l’TYA, em va evocar gairebé automàticament, un llibre que vaig llegir per recomanació de la meva estimada col·lega Estela Paskvan. Es tracta d’un excel·lent assaig, nodrit amb una extensíssima recopilació d’informació que incloïa notes, informes mèdics, propaganda de tot tipus, etc, sobre l’ús de drogues en l’III Reich, del consum d’Hitler tramés a partir de la relació amb el seu metge personal i del paper que va jugar la Pervitina, nom comercial de la metamfetamina, a l’Alemanya nazi dels anys 30 i 40.

Aquest apassionant llibre, si bé tracta d’un tema explicat per innombrables historiadors, novel·listes, cronistes, i ha donat lloc a reflexions i elaboracions de molts cineastes, artistes i filòsofs, la seva perspectiva el converteixen en un llibre molt singular, ja Norman Ohler aborda el sorgiment i el desenvolupament del Tercer Reich, l’extermini jueu i la figura de Hitler, a través del paper central que va jugar la droga en aquests temps, i més concretament la metamfetamina, el que avui es coneix com el crystal meth.

El relat ens explica l’atmosfera de crisi en què es trobava Alemanya quan Hitler arriba al poder. No obstant això, no tot estava en decadència; hi havia una indústria especialment florent: la farmacèutica. Les primeres dècades del segle XX són temps de comercialització de diferents drogues, l’opi i la cocaïna porten exportant des de fa un temps. Els laboratoris Merkel el 1938, sintetitzaran la metamfetamina, trobant així un elixir per al malestar d’estar viu. La Pervitina -aquest va ser el seu nom comercial- va calar com la pólvora. Aquest remei contra l’apatia, la depressió, la fam i la son, va ser l’aliat perpetu d’Alemanya en els temps foscos del nazisme. La seva immediata sortida al mercat, abans d’investigar sobre els seus efectes secundaris, va arribar ràpidament a totes les capes de la societat: la prenien estudiants per no dormir, obrers per rendir més, i fins a les mestresses de casa en forma de bombons farcits, arribant a recomanar dosis de 6 i 7 peces diàries. En aquest ambient d’eufòria sintètica nacional, les idees delirants del Führer van ser acollides amb l’entusiasme de qui se sent un déu omnipotent.

El llibre parlarà d’una peculiar relació: la que va mantenir Hitler amb Morell, l’home que esdevindrà el seu metge personal; un home que per silenciar les sospites de ser jueu -encara que no ho era-, ingressarà voluntàriament en el partit nazi. La trobada entre els dos crearà uns llaços indestructibles. Així, de mica en mica, Morell abandonarà el seu consultori, la seva dona i la seva vida, per venir a exercir el paper de metge personal de Hitler. Si va arribar a ser necessari estar present cada dia, va ser per les injeccions que li administrava, cada vegada més freqüents. Substàncies de tot tipus: vitamines, suplements, hormones, anabolitzants, i per suposat la metamfetamina, formaven part del còctel diari del dictador. Hitler no sortia a fer un discurs sense pegar-se abans un bon xut. Així l’assaig va desplegant la magnitud de l’addicció generalitzada en tots els comandants del III Reich, en les seves tropes, i en general, en la vida quotidiana de l’Alemanya nazi. L’advertència sobre els efectes secundaris, que no van trigar a mostrar la cara funesta de la droga, van ser silenciats i ignorats: ja ningú podia parar tal eufòria.

Només amb conèixer els milions de pastilles que Alemanya va consumir en aquests anys, un es pot fer a la idea de la bogeria circumdant que envoltava a tota aquesta gent. A mesura que creixia la imparable addicció d’Hitler, van començar a arribar les notícies de les derrotes militars. Les primeres conquestes que es van guanyar en les operacions “llampec” regades per la metamfetamina, que havien permès als soldats estar desperts fins a 17 dies seguits, no es van sostenir per molt temps. La derrota generalitzada va començar a fer-se evident al voltant de 1941. La incapacitat per acceptar-la unida al deliri personal d’Hitler sobre la raça ària i el perill de contaminació que suposaven els altres, especialment els jueus, van donar entrada a les grans onades de l’extermini.

El deliri del Führer va passar a ser qüestió d’Estat. La concreció de la forma més elevada de maldat que va aconseguir el segle XX estava acompanyada de la complicitat d’un poble. El esborrament de la subjectivitat, no només va recaure sobre els números tatuats dels jueus reclutats en camps de concentració, sinó que va aconseguir a tot aquell que va estar participant de la barbàrie. Desenvolupament tecnològic, complicitat de la ciència, experiments macabres, capitalisme desaforat … la màquina del terror al servei de fer desaparèixer a l’altre, va traspassar límits que van deixar empremtes que encara perduren en els nostres dies. La monstruositat està vestida de burocràcia, de normalitat, d’obediència cega.

No obstant això, aquest assaig està lluny de fer recaure la causa de l’horror del segle XX a la droga. Es limita a explicar la seva presència, l’extensió del seu consum en els seus dirigents, els seus tropes … i de quina manera, els efectes sobre els cossos produïen una química molt semblant a la del poder. Quan l’ésser humà està immers en el poder, la dimensió de la subjectivitat s’esborra. Ja només es tracta de com perpetuar-se en ell. No hi ha raons, ni discursos, ni arguments. La droga possibilita fer un curtcircuit amb el propi cos. La sensació d’omnipotència va sola. Un cop produïda la desconnexió de la castració, l’única activitat que es va a desplegar és la cursa frenètica i imparable cap a la destrucció de l’altre.

Per això penso que aquest llibre il·lustra bé “l’ inquietant familiaritat de la droga”, en tant que, en el més íntim, en el més familiar, habita aquest objecte silenciós que secretament treballa per a la nostra aniquilació.

 

Irene Domínguez

16. November 2017 by Signo Delta
Categories: Lletres, Noticies Lletres | Leave a comment

Haga su comentario

Campos requeridos *