20.11.2014

CINEMA_A cel obert

A cel obert és l'últim documental de Mariana Otero. S'estrena a França en 2013 i arriba als nostres cinemes a l'octubre de 2014. El visionat del documental no deixa indiferent, remou consciències i ressona en el més íntim d'un. 


La crítica ho eleva als cels de culte i anima que es vagi a les sales de cinema. És un esdeveniment per a qui fa el documental, per als seus protagonistes, per als que la vegin, per als que es dediquen a treballar en aquesta mena d'institucions i per als que practiquen la Psicoanàlisi. Què fa que aquest documental hagi tingut aquest tan bon acolliment?

Anem al Centre Educatiu Le Courtil on transcorre la trama. Nens i joves “especials” conviuen en aquesta Institució, orientada per la Psicoanàlisi. El principi és clar: acollir la particularitat de cadascun d'ells en tant subjectes. Són nens que entren en la vida amb un insuportable sofriment psíquic i l'espai Le Courtil busca crear les condicions adequades perquè la contingència, la sorpresa vagi teixint, nuant invencions simptomàtiques que produeixin solucions, maneres més suportables de conviure amb l'insuportable.

No hi ha protocols, no hi ha standarització, la lògica que els orienta és el cas per cas. El que hi ha, la qual cosa succeeix en Le Courtil no és producte d'una cura analítica sinó d'un ús pràctic de la Psicoanàlisi. A través dels tallers, que marquen el ritme de la quotidianitat del centre, els participants –educadors i responsables- sostenen les invencions dels nens i joves. Es juga i s'inventa sense programes previs standarizados. En el quotidià es busca que la vida per als nens sigui agradable incloent, quan és possible, que els nens i joves segueixin el regimen escolar ordinari o un personalitzat.

Mariana Otero, en el documental, es fa present com a dona-càmera. La hi penja al cos amb un arnès, a l'altura del que vol filmar. Amb ella va tot l'assemblatge, càmera i so, per a fer la pel·lícula, la qual cosa fa que la mirada sigui tan real, tan pròxima al que ocorre en la cotidianeidad de la institució.

La càmera i ella estan en el mateix camp, en l'escena. Mariana passa a ser una observadora-observada, els nens la inclouen en el que està passant allí i l'accepten també oblidant-se d'ella pel familiar que els resulta el seu ser-aquí. Abans dels tres mesos de rodatge, Mariana va passar diversos mesos en la Institució, volent saber, tractant de trobar respostes a les seves preguntes sobre la bogeria i el que va trobar va ser un lloc amb una manera d'organitzar-se única en el seu gènere. Els que sofreixen d'un gran malestar psíquic no són vists com a “discapacitats”, com a persones amb dèficit intel·lectual, sinó com a subjectes amb una estructura singular a la qual s'ha de sostenir perquè es produeixi un subjecte.

Helena Valldeperes

Comparteix a