15.09.2022

CINEMA_Una no-crítica per a un no-documental: "història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por" de Mireia Sallarès

Ahir vam ser uns quants que no vaig comptar a submergir-nos en el CCCB a la projecció de “Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por” dirigida per Mireia Sallarès i Joana Masó com co-guionista. Mireia és artista post-conceptual, Joana filòloga i escriptora d'un llibre bell “Tosquelles, curar els institucions” que gira entorn del llegat del psiquiatre.

Un no-documental de dos no-cineastes. És per tant la presentació d'un objecte molt singular que, no per escapar a categories estètiques establertes, manca de rigor o mètode. No us explicaré de què va, no sé si això és possible. Us convido encaridament a veure-ho. 

La seva originalitat radica a estar fet amb la forma del que tracta de transmetre. D'aquesta manera, els continguts se subjuguen a les formes, els enunciats a la seva enunciació. Per tant, el que mostra, que no diu, és el dir de Francesc Tosquelles. I aquesta enunciació està al servei d'operar una apropiació de la seva manera d'estar en el món. Així, més que comptar, fa ús d'una transmissió.

La pel·lícula gira al voltant de la por a la bogeria i la circumscriu a un lloc: Catalunya. El lloc dona el marc per a una història, però no d'un relat dels fets, sinó de la història potencial que, en tant no existeix, està en el futur. Mireia Sallarès ens conta que la història potencial és una tesi que va prendre de Ariella Azoulay. Aquest no documental desbarata la idea clàssica de la història, la que sempre escriuen els guanyadors. Trastoca i subverteix també la psiquiatria i les seves institucions, a partir del fer de Tosquelles. Mostra la presència de la por, però també les seves maneres de combatre-la.

El film arrenca amb un record exquisit; narra Francesc que sent jove va assistir a un partit de futbol en un manicomi on l'àrbitre, fill del director, xiulava faltes inexistents per a mantenir a distància als bojos. Allí descobreix que els psiquiatres tenen molta por a la bogeria. En aquesta falta inexistent la fèrria normalitat eleva un mur com a defensa, fent de la bogeria un perillós dèficit que cal mantenir apartat del món. Aquesta experiència de la por, serà una marca inaugural per a la construcció de tot el que emprendrà en la vida.

Es mostren dos vessants de la por. Està la por de la vivència de la guerra civil, on res va servir per a res. És l'horror, la destrucció. Quan estem immersos en la guerra no hi ha si més no malaltia, perquè no hi ha subjecte. El manicomi era un refugi, les trinxeres un antídot contra la neurosi. Però també està la vessant vertigen de la por. Aquest vertigen empeny al subjecte a endinsar-se en terrenys desconeguts. És el senyal que és necessari travessar uns certs llindars per a poder accedir al desig.

Aquesta pel·lícula, a partir de la idea d'història potencial, ens parla del desig. Perquè el desig, sempre inatrapable, és el que va per davant, és el que ha d'advenir, està en el futur. El desig conté els anhels d'allò que es vol aconseguir. És el desig de Tosquelles que reneix de la mà d'aquestes rescatadores d'experiències fracassades. I precisament aquest exercici el situarà de nou en el punt de partida.

El desig no s'advé amb l'ésser, menys amb l'eternitat. El desig és potencialitat perquè no és, no consisteix, però insisteix. El desig és un centelleig, una embranzida que es produeix gràcies a un determinat desencaix del subjecte. Tosquelles abandera la destitució del jo, aquest miratge que ens diferencia de l'altre i ens impedeix endinsar-nos en la seva alteritat. Per això, fins a un cert punt, en aquest no-documental, Tosquelles no és ni mite ni heroi, no és ningú, sinó que presta la seva persona per a encarnar un desig de transformació social del qual la seva directora es fa càrrec.

La pel·lícula és un collage de veus que es presten a la proposta de llegir el pensament i la manera de fer que va habitar la vida de Francesc Tosquelles. Però aquest exercici de lectura no recau sobre les elucubracions erudites d'experts en història, psiquiatria, teologia o sociologia, sinó sobre la manera en què cada entrevistat entén aquest llegat. Cadascun desenvolupa la seva aportació des del subjecte polític que és i la relació que té amb el que ha estat portat a fer en la vida. Així, des de la invitació a interpretar a Tosquelles, cada veu aporta un tros al collage d'aquesta història potencial. El no-saber del qual es parteix, aquest desconeixement, instaura un buit central que va produint aportacions esbiaixades, inventades, imaginades… i que, no obstant això, vehiculizan una veritat.

Les intervencions d'activistes, prostitutes, poetes, monges, professors, psicoanalistes, familiars es combinen i intercalen amb textos que evoquen al personatge en qüestió. Aquests fragments desencaixats produeixen una imatge calidoscòpica; ens parlen d'un home que va viure la guerra civil, i que va dirigir l'hospital psiquiàtric de Saint Alban. Les regles del joc allí estaven desbaratades. Es pot captar molt bé el gust de Tosquelles per descol·locar al subjecte, en descompletar el saber instituït, a ser sempre estranger, i això, lluny de deslligar el caos i el descontrol, era un motor per a la constant posada en qüestió del que allí es feia. Francesc Tosquelles juga amb les avantguardes de principis del segle XX: el surrealisme català dels pagesos, l'anarquisme llibertari, els jocs de paraules, l'ús material del llenguatge… pensa amb les mans, amb els dits, juga amb el art brut i, per descomptat, practica la psicoanàlisi.

Si la història potencial evoca el desig humà que sempre està per venir -sense idealitzacions ni esperances- no ho fa sense mostrar que, paradoxalment, també està darrere, això que empeny des de sempre. La potencialitat que busquem ja estava en les lluites dels quals ens van antecedir. El passat, per tant, participa d'aquesta història potencial, recupera la veu de les derrotes i fa passar una transmissió.

Però encara hi ha un element més perquè l'operació alquímica de la història potencial aconsegueixi la seva comesa, la seva vibració. És una clau de lectura que travessa tota la pel·lícula. Em refereixo a l'estatut central que té la merda, el cagarro, el fracàs. Perquè la bogeria és convocada per a encarnar tot allò que rebutgem per evocar-nos l'ésser de desfet que som. Per ser allò que ve a estripar la nostra imatge narcisista, per ser testimoni de l'abandonament primordial que ens constitueix. Perquè el boig, quan ens mira, no veu a ningú. La bogeria, deia Lacan, és el més interessant de l'ésser humà, el problema és que hi ha persones que la pateixen.

El art brut es fa testimoni d'aquesta mutació. Perquè el desig no opera amb la nostra bona imatge, sinó amb allò incurable i indecible que habita en nosaltres; està fet amb la nostra merda. Aquesta foscor constitutiva podem només patir-la i llavors emmalaltim i, a més, podem transformar-la. La invitació és fer d'aquesta merda una expressió vital, col·lectiva, fins i tot divertida de l'estranya experiència de ser éssers parlats, sexuats i mortals.

Les quatre hores que ens van reunir a l'auditori del CCCB van desafiar l'apatia, la impotència i la por dels temps en què vivim. Aquesta trobada amb Tosquelles, Mireia, Joana, Verónika, Marta, Éric i el públic va produir un centelleig de la posada en forma del desig humà. Una invitació a buscar en nosaltres maneres de resistir a la pulsió mortífera de la civilització.

 Irene Domínguez

https://colochosblog.wordpress.com/2022/04/21/una-no-critica-para-un-no-documental-historia-potencial-de-francesc-tosquelles-catalunya-i-la-por-de-mireia-sallares/

 

Comparteix a