SC_ Frances - Laurent devant la crisi del DSM 3/9
Per Frances, la inflació diagnòstica del DSM té a veure amb el context, no amb el text. Es tracta llavors de veure com s'està aplicant el DSM, no el DSM en si mateix. Un exemple: després de l'aparició del DSMIV, en 1997, el govern nord-americà autoritza la publicitat directa de psicofàrmacs.
El màrqueting es dirigeix, a partir d'aquell moment, als metges i consumidors. S'inventen metàfores com «el desequilibri químic» i la medicalització de la malaltia passa per la lògica del Gran Consum. Un sense límit s'estableix de manera que també les associacions de pares volen tenir accés als diagnòstics per poder beneficiar-se dels serveis apropiats: sense diagnòstic, no hi ha accés als serveis. Des de llavors, s'han creat quatre grans epidèmies de trastorns mentals: bipolaritat, autisme i trastorn d'atenció en nens i, bipolaritat, en adults.
Per Laurent, no només són les Big Pharma les que han portat a aquesta crisi. També, encara que Frances no ho acabi d'acceptar han sorgit, entre els investigadors del mateix DSM, veus discordants. Frances proposa solucionar aquesta crisi interna amb una nova regulació, una nova burocràcia que permeti unir els sistemes centralitzats europeus amb una regulació jurídica de tall americà.
També Frances percep un altre efecte que és el de la globalització: no es permet la diferència i, la mateixa, tendeix a medicalizarse com si fos l'única sortida per a ser tractada. I es pregunta per què es proposa com a única sortida.
Laurent troba les raons en el moviment de la civilització que Foucault va percebre en el que va cridar el naixement de la biopolítica on la gestió de poblacions reemplaça el projecte clínic. Però també, en aquesta crisi, s'han alçat altres veus com les dels epistemòlegs Demazeux i Hacking. Les deixem per al proper post.