La Trinxera és una obra de Teatre de la Cia. Laura, escrita i dirigida per Pablo Macho i Ivet Zamora. Es va representar a Barcelona en la Nau Ivanow, el Teatre del Raval i a la Sala Sandaru al setembre i Octubre de 2016. Així la presenten:

“Liz, Cata i Adela són tres amigues que comparteixen pis. A través d’elles i de les seves parelles Borja i Patri descobriràs els costums, les preocupacions i les pors d’una generació.

La generació d’aquests personatges veu el seu futur com un camp de batalla desconegut. La seva guerra és un cúmul de titulars de premsa. Viuen en un pis hermètic, una trinxera que intenta obrir-se en temps de claustrofòbia. Somnis de grandesa que es queden petits. Relacions complicades i realitats dures, converses absurdes i amors incomprendidos. I és que, en temps de guerra, qualsevol forat és una trinxera”.

Pablo Macho va acceptar la nostra invitació per parlar sobre la seva Companyia i l’obra ideada i escrita juntament amb Ivet Zamora, “La Trinxera”. Advertir-vos que Pablo va parlar “a la vista de tots”, sense atrinxerar-se com els joves de la seva obra, associant amb la facilitat pasmosa d’aquell que s’ha format amb el mètode Stanislavski però també amb el seu desig decidit que no té a veure amb mètodes, lectures o tècniques teatrals sinó amb la creació artística.

Quin Teatre fa la Companyia Laura? On us inspireu?

La Companyia Laura la vam crear Ivet Zamora i jo, que érem parella abans i teníem ganes de fer alguna cosa. La primera companyia de la qual vaig formar part -abans de fundar la Companyia Laura-, és va dir els “Malnascuts”, una plataforma que van crear uns “veinteañeros” a la Sala Beckett on reunien un conjunt de joves, sense que ens coneguessin. Tu envies la teva proposta com a dramaturg, com a director, com a actor o el que sigui i escollien a alguns i, aquesta gent, sense conèixer-se de res ha de crear una obra de Teatre en aproximadament quatre mesos.

Jo vaig començar així, o sigui la meva primera experiència més propera al professional, va ser aquesta. Jo abans havia fet teatre amateur, teatre en el col•legi i estava en la Nancy Tuñon¹ però mai havia estat en una sala professional. Llavors jo ja partia de la base de creació col·lectiva, a més, alhora, en aquesta creació col·lectiva jo era el dramaturg i el que vam fer, en realitat, va ser partir de textos meus, poemes i coses així i, a partir d’aquí, crear tot un univers poètic, simbòlic, metafòric, bé, un cosa així però sempre des de una visió juvenil, des de l’energia jove de “anem a embolicar-la”. A més era la primera obra d’aquesta companyia jove i vàrem envaïr la Beckett, la vàrem omplim de plàstics … bé, va ser una bogeria. Llavors, venint d’aquest esperit, la companyia Laura té aquesta filosofia de creació col•lectiva, els actors tenen veu en el text també … “aquest monòleg no ho veig aquí, aquesta escena la veig massa lenta”… i fins i tot … tothom té veu a l’hora dirigir l’obra. Òbviament després la decisió definitiva la prenem Ivet i jo però sempre hi ha un consens.

El Teatre que fem és un Teatre Social d’alguna manera però sempre des del nostre punt de vista. De fet, quan escrivim “La Trinxera” jo tenia por que la gent digués “són xavals de 20 anys intentant parlar de temes polítics”, jo tenia por que ens prenguessin per massa ambiciosos, en pla “Què ens intenten dir?” Però realment no és una obra ni que adoctrini ni que doni cap conclusió.

Com sorgeix la idea de l’obra “La Trinxera”?

La idea sorgeix d’això, de el “jo vull parlar de les meves inquietuds”, és un teatre social que en realitat ve d’un mateix i això neix molt del meu vessant poètic que té a veure amb que la millor manera de parlar a tothom és des d’un mateix. No tant parlar al món des del món sinó “us vaig a explicar el que jo crec, el que jo sento”. Curiosament, com més profund caves en tu, més profund arribes als altres. En el Teatre això de vegades no es fa i crec que es tracta d’això, d’escriure Teatre des del més profund d’un i actuar també des del més profund d’un.

Sí però hi ha una codirecció amb Ivet Zamora, Com es dóna aquesta trobada en “La Trinxera”?

La companyia Laura sorgeix després, una vegada sorgida la idea de “Trinxera”. El nom de la companyia, ho pensem Ivet i jo. Ens venia de gust un nom de dona, un nom propi… i Laura és la musa de Petrarca, els poetes premiats antigament eren “laureados”, té tota una connotació poètica i en català sorgeix l’homofonia de Laura, l’aura.

Ivet, inicialment, únicament anava a interpretar. Al principi, vaig tenir una idea de tres companyes de pis i vaig començar a escriure escenes, era un rotllo entre “jet lag”⁵ i Friends però des d’un punt de vista més profund i poètic encara que sense deixar aquest punt d’escenes de “estar per casa”.

Amb el temps li vaig proposar a Ivet que escrivís i dirigís amb mi. I la idea va partir d’aquestes tres companyes de pis, tres vies, tres posicions possibles dels joves: una persona que pensa molt però que no ho mostra, una persona que no arriba a pensar i simplement segueix el camí que està previst i una persona que es nega a pensar i es tanca.

Sí i, en aquest pis, les tres comparteixen les seves històries personals i, com a teló de fons, està el nuvi d’una noia i la núvia d’una altra, Qui és cadascun d’ells?

Adela, que és el personatge que interpreta Ivet, és, a grans traços, una versió caricaturitzada de mi en dona. És un Pablo portat a l’extrem de… “escric i em tanco a la meva casa i no surto i, quan surto, vaig a la meva bola”, és com una caricatura de mi, amb totes les meves paranoies mentals. “Cap carrera m’omple, no sé a quina dedicar-me, tinc molt a dir però no sé a qui…”

Liz és una noia que ve de bona família i viu una mica tancada en si mateixa i en els ordinadors, bé és una noia a la qual li agrada molt Internet i les noves tecnologies i malgrat tenir una mica de discurs polític a l’hora de parlar de Anonymous, és una noia molt pendent de les xarxes socials i, a més, la seva relació amb Patri és completament de submissió i d’acceptar que ella mai va a manar per sobre dels altres.

Després, Cata, això no surt en l’obra però ella és filla de carnissers d’un barri humil i, a través, de l’esforç…. és una pijita “construïda”, els seus pares s’han esforçat a donar-li una bona educació i ella s’ha construït tota una identitat.

Vàrem intentar buscar una “pijita” però que, en un moment donat, fóra també una mica bruta. Cata és aquesta jove que accepta les condicions del sistema i simplement el seu objectiu és grimpar; és a dir, “accepto com funciona el sistema, intentar canviar-ho és perdre el temps i segueixo el camí establert i ja està fins que… arriba l’objectiu que és viure bé, viure còmode, acceptar el establishement i no pretendre fer res més”

Després, Patri, és la germana d’Adela i la parella de Liz. És la practicitat en persona. De fet, això no surt però jo crec que hauria de sortir, a tu et faria gràcia… És una tia que ha estudiat Psicologia però no tant per curiositat ni per inquietuds pròpies, sinó simplement perquè pensa que l’ésser humà s’està tornant esquizofrènic i que els psi tindran molt treball. Ella ho va analitzar així. Si vull tenir treball assegurat en el futur, em faig psicoanalista, el món s’està tornant boig.

Però ella s’ha d’arreglar bastant!

Sí est és el tema, la que més boja està a priori.. és la que estudia Psicologia. Aquesta és Patri, amb problemes emocionals perquè ni cava molt en ella mateixa, no es fa moltes preguntes, ni tampoc procura entendre als altres… o sigui és molt freda, és, com dir-ho, és coixa emocionalment, li costa, ningú li ha ensenyant a escoltar-se, ni a escoltar als altres més enllà del superficial o de fins i tot escoltar des del com està algú físicament, tot el contrari a Borja.

Borja, que és el meu personatge, no necessita parlar amb ningú, ho veu tot, o sigui és un personatge que no existeix en realitat, és una idealització del super-home de Nietzsche, que en realitat és un nen, que no ha après gens, que el que fa és observar el món i ser. I Borja és això, un nen, un nen que té 20 i pocs anys, un xaval que no es preocupa ni per l’aparença ni per … simplement està al moment, es preocupa per les olors, li agrada fer fotos, per exemple, el monòleg que ell fa sobre la fotografia que va escriure Ivet és preciós… “capturar un moment i ficar-ho en el congelador perquè no s’espatlli”. Bé, aquests són els cinc personatges.

Trinxera és un significant que remeta la guerra i hi ha un moment en l’obra a la qual us referiu a la guerra. Com ho viuen els joves que donen vida a “La Trinxera”?

Adela que és el personatge que més s’atabala amb aquestes notícies, que és el personatge que investiga i que vol saber més sobre el conflicte, en realitat, l’única cosa que aconsegueix és… tornar-se boja, tenir ganes de suïcidar-se pràcticament, cada personatge té una manera de posicionar-se davant de la guerra però l’obra mostra en si una part de la meva generació bastant escapista des de punts diferents … cap dels personatges diu “vaig a anar aquí”.

Entre altres coses perquè tampoc se sap on està la guerra. Hi ha un moment en l’obra que els personatges declamen titulars de premsa d’actes bèl•lics però no hi ha relació entre ells.

Sí podien estar aquí… En l’obra es parla dels refugiats però cap dels cinc diu sí vaig a anar a un camp. Adela s’informa molt i vol saber molt sobre com està funcionant l’actualitat però “em quedo a casa i, si surto a la casa, no li dic a ningú el que he après i escric i no l’hi dic a ningú”.

La Trinxera és també un lloc on un es protegeix però també serveix per atacar.

Clar, però aquest és el tema, en La Trinxera es mostra això, que no ens hem adonat… els joves estem en una trinxera … i ho tenim tot: l’energia, les ganes, la il·lusió, un jove en realitat està en una trinxera i l’única cosa que ha de fer és sortir i dir als quals ja estan a dalt “jo no vull això” i sortir, dir prou.

Parlo per descomptat des de mi, no he fet cap estudi sociològic del tema, però crec que inconscientment els joves d’avui dia tenim una sensació de que el món s’acaba “quan jo tingui 30 anys el món no serà com és ara”. Tenim aquesta sensació, vaig escriure un poema en relació a això, aquesta promesa que estem davant un canvi imminent, que arribarà una revolució però no volem fer-nos la pregunta de qui la va a fer si no l’estem fent nosaltres? Aquest és el problema d’occident, sabem que estem davant un canvi, però ho veiem gairebé com alguna cosa aliena, “ja prendrà un altre les regnes, i si alguna cosa no m’agrada, ja em queixaré”.

Hi ha un home entre quatre dones, què representa aquest home entre tanta dona?

Sí, pot semblar una aposta de discurs, però realment ha estat casualitat, de fet en aquest projecte totes són noies menys jo, incloses les dues escenògrafes… I respecte als personatges va donar la casualitat que van sortir quatre noies i un sol noi, no és que hi hagi una decisió conscient en el sentit de “volem que totes siguin noies menys est en concret que volem que sigui noi” … però sí que analitzant-ho una mica … és curiós que precisament en una obra en què també es parla del maltractament, l’únic home que surt sigui tan mans, tan tranquil, tan comprensiu no?, tan poc varonil en el sentit més negatiu de la paraula. Borja és tot el contrari al mascle alfa, és un nen, un xaval que diu que sí a tot.

I no hi ha un moment en què vau pensar que Borja es rebel•lés contra la seva pròpia condició?

Hi havia un moment, que ho treiem perquè s’allargava molt i baixava una mica el ritme de l’obra, on sopaven els cinc i Liz es portava a la cuina uns plats amb restes de menjar i Borja de sobte es posava molt trist i… “què et passa?”, li pregunten, “t’ha assegut malament el sopar?” “No, no, solament estic molt trist” i ho deia des de la sinceritat de … “esteu tirant menjar a les escombraries” i sempre des de la ingenuïtat de Borja : “si vosaltres heu escollit posar-vos aquest menjar en el plat per què no l’heu acabat?”

“Si l’has escollit tu podies haver-te posat menys menjar”… és l’únic moment en què Borja emet una queixa respecte al que fan les altres … si que volem que l’obra segueixi avançant i transformant-se, i que Borja potser doni un gir en algun moment …

Sí l’obra es juga entre dones…

Sí, és molt lorquiana, pràcticament tot passa entre dones i l’únic home que hi ha, fa poc. En aquest cas, no sé, no ens ho plantegem massa. De fet, l’actriu que va fer de Cata els Lluïsos ha de deixar el projecte perquè té una altra obra i li coincideix per dates amb les funcions en la Nau Ivanow, i jo fins i tot em plantejava que Cata fos un noi… o sigui jo crec que és una obra que permet que els personatges no tinguin un sexe en concret. Borja podria ser una noia. Adela, podria ser un noi. Podrien ser cinc noies o cinc nois perfectament. I a més jo aposto per això. L’anterior obra que vaig escriure amb els Malnascuts², Esquerdes³, que també la vam fer en la Nau Ivanow⁴, va haver-hi un dia en què una actriu es va posar malalta i va haver de substituir-li l’ajudant de direcció i llavors en lloc de ser una parella de noi i noia es va convertir en una parella gai i sorprenentment va ser el dia en què més va funcionar l’escena. A més, en aquesta obra, hi havia dues parelles heterosexuals i de sobte va haver-hi una parella heterosexual i una homosexual. Ara ja tenim a una altra noia, Emma, i estem encantats amb ella, i amb que l’obra segueixi sent una obra de dones, però si a Cata la convertíssim en noi seria una obra de dues parelles homosexuals i a mi m’encantaria.

De fet, seria portar la teoria queer a la Trinxera. No seria tan important la diferència sexual, no importaria tant la qüestió de gènere.

Sí, no hi ha diferència de fet. Òbviament clar si la hi ha a nivell biològic i de moltes maneres… però un personatge teatral no té per què tenir una identitat sexual. Em refereixo a un text modern. Medea, per exemple, és molt complicat que sigui un home. Ara que vinc de fer de Jàson en una adaptació de Medea, jo no m’imagino a Medea sent un home, a un actor interpretant el personatge de Medea, per descomptat, però el drama que viu Medea és molt femení, està profundament lligat a l’úter. Suposo que els textos moderns sí permeten aquesta ambigüitat de gènere perquè tracten temes igual d’universals però més metafísics.

La Trinxera reflexiona sobre diferents guerres. Una d’elles, la guerra en l’amor. Què els passa a Liz i Patri?

És una relació profundament tòxica. En la qual una assumeix el comandament i l’altra assumeix ser la víctima i acceptar sempre el que decideix l’altra. Patri és la que decideix, Liz acata.

Hi ha un moment que Liz canvia.

Liz, en un moment donat, veu que ha arribat al límit, que ja no pot seguir estant trist tota l’estona, tenint por tota l’estona i llavors el final de l’obra té diverses lectures per a aquesta parella.

La lectura que realment Liz ha pres la iniciativa i “si seguim juntes és des d’una igualtat”, “jo et puc dir el que penso” i “tu em pots dir el que penses” sense que a mi em dolgui. Perquè aquest és un altre tema, Liz no solament no s’atreveix a dir-li a Patri el que pensa, sinó que té por de saber el que pensa Patri, perquè té por que li dolgui. Llavors hi ha tres possibles desenllaços: “he arribat fins a aquí”, es va acabar, “he arribat al límit i vull equilibrar la balança” o, una resolució més pessimista, “he arribat fins a aquí però veig que, encara havent arribat al límit sense tu no puc, tampoc”.

A mi el que em sorprèn molt de la nostra generació és que hi ha moltes parelles, moltíssimes parelles … una generació que, d’altra banda, en teoria, està super-alliberada, cada vegada està més respectada la bisexualitat, la llibertat sexual de poder tenir relacions sexuals amb molta gent i que ningú et digui res … en principi som la generació que no jutja això.

Sí, l’amor fluït de Bauman

Sí, tinc un amic que està estudiant sociologia i li encanta… I sí, fins i tot, amb tota aquesta llibertat, ens posem en aquestes relacions súper-tancades, vam crear una dependència emocional increïble. O sigui jo no veig en els meus pares aquesta dependència, per exemple, ni en la vostra generació, quan parlo amb els meus oncles o amb gent de la vostra edat és com que parleu de l’amor des d’un punt de vista molt tranquil, no sé, parleu de quan vosaltres teníeu la nostra edat, la gent feia però no sé, no hi havia una sensació de possessió i ara precisament com més s’ha alliberat el sexe…

O sigui quan més llibertat sexual, més mortificació.

Si això és, veig massa parelles i no parelles felices sinó tristes, que sembla que tinguin 60 anys i portin tota la vida odiant-se, i tenen la meva edat … és absurd i la relació entre Patri i Liz és això “no ens suportem i, encara així, seguim juntes”.

O quan no s’està en la parella, es viu llibertat …

Suposo que aquesta llibertat està mal entesa de vegades i dóna vertigen. El tema és que no hi ha terme mitjà, tenim una tendència parlant així bastament: “o cardo molt i no m’enamoro de ningú” o “m’enamoro d’una persona bojament i no puc veure a una altra persona que no sigui ella”. No hi ha terme mitjà. El problema és l’obsessió. No t’obsessionis ni per l’acte sexual, ni per la idea de el “amor de la teva vida”. Com diu el meu amic David López “que flueixi”.

Llavors Liz s’adona d’això i pot sortir al final de la seva trinxera?

Exacte … el problema és que Patri és molt intel·ligent. I manipuladora … quan Patri s’adona que Liz és a punt de sortir de la Trinxera el que fa Patri és avançar-se “ah, jo no vull que estiguem així de malament, si vols ho deixem”. I què passa, que això crea en Liz una por, quan Liz estava prenent la iniciativa de “això canvia o s’acaba”, abans que acabi la seva reflexió, Patri s’avança i li diu, no, “espera, espera, si no estàs bé, em vaig, de debò”. I Liz llavors diu “no, espera, aquesta vegada funcionarà”. I així acaba, no se sap… que ocurrirà … en la següent escena Cata diu que hi ha llom per sopar i Patri, que és vegetariana, s’enfada amb Liz i tornen a discutir una altra vegada.

O sigui que no han acabat, Liz ha comprès però no conclou.

I est és el cercle viciós en el qual es troba la nostra generació, “m’adono de les coses, m’arriba informació, m’adono que el sistema ens té controlats, m’adono que la guerra està allí però… no faig el pas perquè estic còmode”.

I el Teatre Social, en el teu cas, no és una manera de denunciar, de fer un pas?

Tant de bo. Encara que això no vol dir que segueixi sent un covard, segueixo sent un jove espanyol de 22 anys que no s’ha anat de casa dels seus pares per exemple, que viu del poc que guanya i del que li donen els seus pares. Sí, faig Teatre Social i dic el que penso i escric poesia, que no és lo “normal” … però encara així tampoc sóc tan diferent al típic xaval que surt d’Econòmiques i reparteix cafès en la seva oficina de pràctiques, no sóc tan diferent a això, creo. O sigui, és el mateix, però en un altre àmbit.

Sí, tothom desitja…

Sí que és veritat que, dins de la meva moguda, que és el Teatre, intento fer alguna cosa pròpia. I no solament treballar per a uns altres.

Anem ara si et sembla, finalment, al monòleg d’Adela. Ho vaig escoltar com un cant a la desesperança, a l’esquinçament: els llibres ja no aconsegueixen taponar l’angoixa en Adela.

Sí bé hi ha dos monòlegs, al que et refereixes suposo és el dels “habitacles”: el que comença “casa de mamà, casa de papà” i parla d’aquesta necessitat occidental de tenir-ho tot ben guardat, els meus diners al meu banc, a la meva casa les meves coses, cada cosa en el seu lloc i tot ben tancat, que la meva porta estigui blindada, per si de cas, que no entre ningú a robar-me i això portat al límit. Tot està en fascicles, quan neixes ja estàs en un bressol de certes mesures, i tots els nens estan en aquest bressol d’aquestes mesures i, quan arribes a casa els teus pares ja et tenen preparada un bressol … o sigui ja saps com va acabar la teva vida.

I també parla de la necessitat de tenir unes claus en la butxaca, la gran diferència entre un nòmada i un sedentari són les claus, saber que les teves mans tenen el poder d’entrar en un lloc, llavors realment la gràcia d’aquesta monòleg és l’enumeració constant, fer el recorregut d’una vida a través dels llocs on es va tancant, com unes caixes xineses: “cada vegada estic més tancat”.

Després l’enumeració de les claus, perquè tenim claus per a tot. L’altre dia vaig veure un anunci de bluespace, aquestes naus industrials amb milers de milions de magatzems, que diu “com més vius, més coses tens per guardar”, o alguna cosa per l’estil. Quines mentides ens diuen realment… Realment com més coses tens més esclau ets … de tu mateix.

Després l’altre monòleg és el de “demostrar”, parla del narcisisme màxim, estem en una hipertròfia del jo, com diu un professor meu de la universitat, els selfies, els Facebook… És un monòleg curiós perquè parla des d’un punt de vista molt filosòfic d’una banda i, per una altra, molt poètic, però tot amb paraules molt clau, com quan diu “ens obsessionem amb alimentar una biografia que no llegirà ningú”, que realment la paraula que s’usa en Facebook és “la meva biografia”, tots ens prenem per futures fites de la Història. Aquest monòleg per a mi és un dels grans “quins” de l’obra.

De fet aquesta mateixa obra reflexiona sobre això “jo demostro que m’adono que hi ha una guerra” i “demostro que m’adono que les coses van malament” i “demostro que” i “vull que la gent sàpiga en Facebook que he anat a aquesta manifestació” i “vull que la gent sàpiga que …” però en el fons “jo no faig res”. “Només vull que la gent sàpiga”. I és un cercle viciós. Perquè al final ningú escolta gens sobre l’altre. És una conversa de besucs.

Estem en una generació que sap, que sap moltes coses, que som molt cultes, que llegim molt, que parlem de grans temes però ningú es mou pràcticament, estem molt en la teoria.

El monòleg de “demostrar” és una mica això, l’obsessió dels joves per demostrar que saben, que són, o demostrar que fan però sense realment fer res. L’última frase d’aquest monòleg és “no sóc el que visc, sinó el que demostro que visc”. Vivim de cara a l’aparador.

Quins plans futurs per a la Companyia Laura?

La temporada que ve ens ve de gust moure bastant “la Trinxera”. Tenim funcions ara del 22 al 25 de setembre en la Nau Ivanow. Estarem en la Mostra de Teatre de Barcelona el 12 d’octubre, que es fa en el Teatre del Raval. I també tenim programada una funció el 4 de novembre a la Sala Sandaru, prop de l’Arc de Triomf. Volem que “la Trinxera” arribi molt lluny, ens encantaria fer temporada a Madrid.

Moltes gràcies Pablo. Ens veiem en el Teatre!

Helena Valldeperes

NOTAS

1. Estudi Nancy Tuñon , escola de Teatre situada a Barcelona, amb 40 anys de trajectòria.
2. “Malnascuts”, primer grup teatral de Pablo Macho creat a la Sala Beckett de Barcelona
3. “Esquerdes”, primera obra del grup Malnascuts.
4. Nau Ivanow, plataforma de projectes artístics especialment ideada per a joves creadors.
5. Jet Lag, comèdia de situació catalana ideada per la companyia T de Teatre i Cesc Gai.