La postmodernitat és un moviment cultural que comença a prendre forma en els anys 70 del S.xx. Va ser una resposta al canvi de paradigma que alguns autors com Gilles Deleuze, Jacques Lacan, Michel Foucault, Jacques Derrida o Alain Baidou, entre uns altres, van preconitzar.
Per als esmentats autors, l'hegemonia industrial aviat deixaria de ser-ho per donar pas a la de serveis. L'era de la informació s'imposaria i l'objecte tecnològic sería el nou gadget, la nova esperança futura. La postmodernitat trenca amb les bases de l'anterior paradigma, sorgit després de la revolució industrial. Un món que els seus ideals eren l'ordre, la previsió, la linealitat de la relació causa-efecte. Un món llavors sense sorpreses, que confia en la raó i en la idea de progrés.
"Temps moderns", pel·lícula escrita, dirigida i interpretada per Charles Chaplin en 1936 s'avança a la postmodernitat, assenyalant amb humor les falles del sistema productiu. L'obrer alienat s'allibera de la cadena monòtona i repetitiva per a la qual havia estat preparat. S'escapoleix del sistema, és un contrarevolucionari sense pretendre-que se sent alliberat paradoxalment quan acaba una temporada a la presó.
La postmodernitat és el revers de la modernitat. A partir de la involució de l'era industrial s'obre un nou paradigma on la incertesa, imprevisible i atzarós constituiran les bases del sistema econòmic i social.
Al món postmodern no hi ha unitat, no hi ha un relat que orienti, s'admeten múltiples interpretacions perquè la realitat no és única. Amb això s'accentua l'individualisme fins al paroxisme. I s'accepta la diferència, reconeixent les minories perquè no hi ha una veritat única. La realitat és un valor de canvi, relativa. El proletariat com s'entenia en la modernitat lineal es transforma en noves classes socials amb una estructura de poder més horitzontal. Professionals liberals, tècnics, científics i empleats conformaran un nou teixit social. L'home que vivia per produir en la modernitat va a viure en l'era postmoderna per consumir.
