07.01.2014

CINEMA_A propòsit de Llewyn Davis dels germans Coen

L’última pel·lícula dels germans Coen és meravellosa; la seva estranya potència emana un influx que perdura i al que es fa difícil escapar. El poder de la música, territori on alguns éssers humans queden irremeiablement atrapats, contribueix de forma substancial a aconseguir-ho, però no només es això.

Una sinopsi diu: “Nova York, anys seixanta. Llewyn Davis és un jove cantant de folk que viu al Greenwich Village. Amb la seva guitarra a coll, durant un fred i implacable hivern, lluita per guanyar-se la vida com a músic. Sobreviu gràcies a l’ajuda dels seus amics i d’alguns desconeguts als quals presta petits serveis. Dels cafès del Village es trasllada a un club de Chicago fins que li sorgeix l’oportunitat de fer una prova per al magnat de la música Bud Grossman“ (Filmaffinity)

Diguem que aquesta és la forma senzilla d’explicar-la per no dir res, perquè el que realment posa en escena la pel·lícula és, més que una història el seu revers, la flama intocable que l’empeny, l’innombrable que anima una recerca. D’alguna manera és el revers d’una biografia. El tó invariable i potser invisible de la pel·lícula és el desig. El desig irrenunciable del seu protagonista per la música folk, presentat com un fet més que com un argument. És un això és així. Cap raó, causa o identificació la justifiquen. Ell ha estat tocat per l’esperit del folk. Després, tota la resta, és una altra cosa, són les variacions visibles -elles sí- de la seva vida, el que va succeint, que no té, fonamentalment, importància i no té cap sentit. En aquest succeir la cadena causa-efecte queda literalment dilapidada: no té una lògica, un perquè. Cap conseqüència és efecte de cap causa. El fora-de-sentit pobla el transcórrer dels esdeveniments, i en aquest paisatge flota impertorbable el seu desig.

Hi ha un coprotagonista de la pel·lícula al costat del cantant que pogués haver estat el propi Bob Dylan, es tracta d’Ulisses, un gat. El gat esdevé representant d’aquest fora-de-sentit radical dels fets de la vida. La seva aparició puntua quatre moviments altament improbables però que són els que van a succeir. Primer desapareix per una finestra, després reapareix prop d’un bonic cafè al cos d’un altre gat, més tard torna a desaparèixer davant la diferència dels sexes i, finalment, no se sap com, reapareix: torna sol a casa seva. Sembla el gat de Schrödinger -protagonista d’aquest sàdic experiment de la física quàntica- que encarna la paradoxa de poder estar en dos llocs i fins i tot en dos estats alhora. A Ulisses, a més, se li pot afegir el de tenir els dos sexes.

Si la pel·lícula es pot pensar com una anti-història, del seu protagonista, Lewyn Davis, es podria dir que és un anti-heroi. Cap característica sublim de caràcter, intel·ligència, noblesa o valentia decoren els atributs de la seva persona. Això és una altra de les joies d’aquesta pel·lícula. El que camina per la vida amb un desig no requereix de cap caracterologia concreta i superlativa, ni encarnar cap excepcionalitat, perquè l’excepcional és el desig mateix. Lewyn té un desig, per la resta és un tipus corrent. No obstant això, aquest somni que persegueix, que no l’abandona i que l’acompanya i li fa viatjar, anar o tornar, recórrer paisatges, el converteix en un subjecte que es distingeix d’aquells que simplement existeixen. Això sí té sentit per a ell, no vol simplement existir, perseguir el seu somni l’exceptua d’aquesta possibilitat.

Però potser la jugada magistral de la pel·lícula és la manera en com està construïda: com si semblés una banda de Moebius. El punt on s’uneixen els dos extrems (on girem un per connectar l’altre) és la primera escena que és també l’última, una única escena marcant l’inici i el final, suggerint que no hi ha punt de detenció i que, de alguna manera, la pel·lícula contínuament es reinicia. No hi ha manera d’ubicar-la temporalment amb exactitud. La seva estructura fa indistingibles el dins i el fóra, per això a partir de la vida de Lewyn Davis es pot explicar part de la història del folk o la de la música en els anys 60 als EUA. La pel·lícula desmunta la ficció de progrés de la cronologia com a successió de fets encadenats. No hi ha cap progrés, no té perquè anar ni millor ni pitjor, però el somni que persegueix a la vida Lewyn fa d’ella alguna cosa més que una existència. El propi títol “A propòsit de Lewyn Davis” mostra això. A propòsit trenca amb la pretensió de fer de l’artista un ésser idealitzat.

Per això també és un homenatge a la sublimació, mentre el seu protagonista mostra tenir l’estil de l’artista: fa amb el seu sinthome la forma d’estar i transitar el món, transmutant la malenconia en melodia. D’alguna manera, l’artista, va més enllà de la seva neurosi. Una escena exempta de diàleg ho diu millor que qualsevol paraula. A la residència, davant del pare ancià i demenciat, li toca una de les seves cançons. Després, tal com va entrar, surt de la peça per demanar a les infermeres que vinguin a rentar-li el cul i se’n va. Cap retret neuròtic, cap manifestació sobre l’orgull de si mateix, cap llegat edípic enterboleix la trobada. Només la música.

Per descomptat el desig dels Coen està també convocat a l’obra: la bellesa i el gaudi de les imatges, la manera de narrar, la vida fluint en els tuguris, l’evocació de quan viatjar era buscar … són el resultat del seu desig per el cinema. Potser no sigui del tot casual que siguin dos, que aquesta marca porti un nom propi que no estigui encarnat en un individu. I és que ja ho van suggerir tant Freud com Lacan: el desig, portat fins a les últimes conseqüències, trastoca el narcisisme, dilapida el jo i ens convida a delectar-nos, preguntar-nos, endinsar-nos … deixant de taponarlo tot amb el sentit.

Irene Domínguez
https://colochosblog.wordpress.com/author/irenecolocha/

Comparteix a