CINEMA_Això no és una pel.lícula de Jafar Panahi
“Això no és una pel·lícula” al pur estil magritteà, revela de manera fulgurant el ressort de la creació. Aquesta no pel·lícula iraniana ens mira i ens mostra de quina manera la ficció, lluny de ser allò que s'oposa a la veritat, és el seu mitjà de revelació.
Jafar Panahi, està a l'espera de la revisió d'una sentència monstruosa. Ha estat condemnat a 6 anys de presó i 20 d'inhabilitació per a fer cinema, justament per dedicar-se a això. Confinat a la seva casa, i per a no morir d'angoixa -esperar és morir en vida-, decideix seguir, escapar. Crida al seu amic i company de rodatges anteriors per a filmar dins de la seva casa alguna cosa, que, malgrat aquest intent, no serà una pel·lícula.
Un succés en el rodatge del “globus blanc2, una pel·lícula anterior, li dona una clau. La protagonista és una nena que, en una escena, torna amb tramvia sola a la seva casa perquè la seva mare no ha arribat a recollir-la. Enmig del rodatge, la nena es planta: es lleva la roba, no vol continuar actuant. Ella capta molt bé que la ficció que està representant no és mentida, sinó que té un abast sobre el seu ser. La seva determinació deté al tramvia i escapa de l'escena de rodatge, i allí, al carrer, per uns segons la càmera la segueix. Arruïna el guió, fracassa la idea del film, i no obstant això, és revelada una veritat.
Jafar dins de la seva presó domiciliària, cerca la porta per on es va colar aquesta nena. Vol sortir, baixar-se del bus. Així que se li ocorre que, la prohibició que recau sobre la seva sentència, es refereix a fer pel·lícules, però no diu res sobre llegir guions. Es disposa llavors a explicar-nos la pel·lícula que tenia al cap fer. Com si la nena del bus hagués crescut, en aquesta ocasió, la protagonista del nou film, una noia de 18 anys, decideix estudiar art a Teheran, però la seva família li ho prohibeix. Així que l'escena que tria mostrar és l'arrest dins de la seva habitació i la visita de la seva àvia paterna que compleix la funció de carcerària. En l'escena palpita la solitud i desesperació del seu anhel.
Lacan ens va mostrar com la llei és el revers del desig, com aquesta intenta sempre atrapar la potència que el desig desplega. Panahi i la seva decidida protagonista, comparteixen aquest destí: estan sols, presos, retinguts perquè el seu desig no desestabilitzi la tradició i l'ordre.
Si Jafar buscar baixar-se del terror que protagonitza la seva vida, com en un joc de ninetes russes, la incessant fugida d'escena serà, paradoxalment, el centre de l'escena mateixa. Insatisfet del seu resultat, sentint que sense el suport de l'actuació no pot transmetre, torna a sortir d'escena. Tallin, tallin, tallin… l'impotent director no pot tallar, decidir quan comença i acaba alguna cosa, perquè no està fora d'aquesta pel·lícula. Segueix llavors amb el mòbil, i en un moment, es gira i filma a la seva càmera, que al seu torn el grava a ell. La mirada comença a registrar sola, s'independitza de les ordres del director. L'objecte càmera ha esdevingut l'ull que registra, el subjecte director és l'objecte de l'experiment. La veritat està llesta per a ser revelada.
Però aquí no queda la cosa: Jafar torna a escapar. Acomiada a la porta al seu amic, i a continuació piquen el timbre. És el germà de la portera de l'edifici que es troba suplint-la, un altre fals personatge. Ve a recollir les escombraries. El fals director, aferrat al seu mòbil, decideix acompanyar-lo a casa de tots els seus veïns, i mentrestant, mantenen una conversa. Les escombraries tenen tot que veure amb la cultura, és amb deixalles que opera el desig. L'art, lluny de constituir un ideal –amb els ideals es mata-, és pròxim al que fracassa. Les escombraries és la matèria primera del desig.
Aquesta “no pel·lícula” en la seva incessant fugida d'escenes, dona forma a aquest anhel per la veritat a partir de la genuïna embranzida per a escapar a la realitat. Per això la llibertat que tanca la creació, una llibertat que és sempre elecció forçada, trobarà incansablement maneres de fer-se expressar. No podran mai tancar la mar.
Irene Domínguez
https://colochosblog.wordpress.com/2020/04/29/esto-no-es-una-pelicula-de-jafar-panahi/