La passió que pren a Etienne, a poc a poc, va contagiant als presos. Així, el que comença sent una idea forassenyada, va agafant forma. El seu artífex li demana, o més aviat li implora a la directora de la presó, poder representar l'obra fora dels murs, en el món, i tot allò que semblava impossible, va vencent obstacles i burocràcies. L'entusiasme del seu director, desencadena un prodigiós contagi que s'expandeix de manera exponencial.

Arribarà així el dia de l'estrena, i com no, el seu èxit serà rotund. No obstant això, l'obra “Esperant Godot” que recentment començava a parlar, a invocar el seu esperit, guardava encara el seu as en la màniga. Una vegada aconseguit el triomf, es tractaria aleshores de repetir l'operació per diferents ciutats del país. La gira de la companyia carcelària es posa en marxa per tota França -que va ser a Suècia, compten els fets reals-.

No obstant això, el sublim estava per arribar. La direcció del gran teatre de l'Odèon París vol representar l'obra. Els permisos i les traves semblen, de nou, insalvables, i de nou, Etienne ho aconsegueix. Un imponent escenari amb cortines de pesat feltre granat, una platea amb abarrotats adorns rococós daurats i butaques lluís XV, els espera. El somni d’Etienne, per una via sorprenent, està a punt de realitzar-se:  trepitjarà l'Odèon des de la tramoia.

El dia arriba. El públic va entrant. El teatre està a vessar. L'expectació és màxima. Celebritats, polítics, directors de presons i ministres de justícia han acudit a la cita. També els familiars dels actors, i fins a l'esquiva filla del director. I vet aquí, senyors i senyores, que, s'aixeca el majestuós teló del gran teatre de l'Odèon, i l'escena roman buida. Tots els actors d’Etienne o els presos de l'estat francès, s'han escapolit. I cadascú va fer amb la seva fugida, en un instant fugaç, allò que més els hi agrada, que no és precisament actuar.

Després de la consternació, és el moment d’Etienne; així que corre les cortines, fa un pas endavant, -que en veritat és un salt al buit- i surt a escena. Allà explica el recorregut d'aquest projecte del qual ells, el públic, acaba de conèixer el final. I així és com, aquesta història succeïda a Suècia en 1985, va arribar a l'orella del mateix Samuel Beckett, i les seves paraules li van posar un fermall d'or: “no podia haver-li passat res millor a la meva obra”.

D'aquesta manera, Emmanuel Courcol en un homenatge a l'art, l'escriptura, el teatre, el cinema i la vida, 35 anys després, consagra el seu film a aquest insòlit succés i amb ell ens mostra que la barrera divisòria entre ficció i realitat és una vana il·lusió. Que, com ja ho va dir Freud, i gairebé ningú li va fer cas, més que éssers parlants som éssers parlats i els textos, -aquells que realment són escriptura- ens conformen, parlen a través nostre.

L'obra de Beckett revela l'estructura buidada de la religió, la nostra maquineta per excel·lència de donar sentit a l'existència. Aquesta indestructible esperança està articulada a la fèrria creença en el gran altre: Vladimir i Estragon esperant a Godot després de la mort de déu. El llenguatge és allí el gran protagonista, i, a través de Vladimir, Estragon, Pozzo i Lucky, desborda, quequeja, crida, riu, implora, juga, fa acudits… ens gaudeix. La mirada perduda a l'infinit suspesa en alguns silencis, contorneja la forma del no-res i ens aboca al sentiment d'abandó primordial que ens constitueix. I així és com ens passem la vida esperant… menys entretinguts que avorrits, perquè no volem saber res de l'insignificants i absurds que som, i que potser, si acceptéssim que, de totes maneres, desapareixerem, no faríem tantes estupideses per a accelerar la fi, i, sobretot, sense cap mena de gràcia.

Irene Domínguez

https://colochosblog.wordpress.com/2022/03/08/el-triunfo-de-emmanuel-courcol/