CINEMA_Pacifiction d'Albert Serra
Albert Serra ho ha tornat a fer: pacifiction, la seva última pel·lícula, és de nou sorprenent i magistral.
Quan una pensava que només del silenci, l'enigma o la foscor del gaudi sorgien les formes poètiques, ell ens presenta un acolorit paradís perdut, on tot està a la vista: cocoteros, marines, almiralls i funcionaris del govern conviuen amb aborígens abocats a qualsevol cosa que s'assembli al turisme. De nou, sorgeix el poema.
Una absurda trama en forma de thriller, ens porta fins a la Polinèsia, on un alt funcionari del govern francès, personatge el treball del qual consisteix a no fer absolutament res –sembla fàcil, però caldria estar en el seu lloc–, és sacsejat de la seva somnolenta rutina per un rumor… Com De Roller és un tipus apocat però trempat que vol ser estimat pels seus illencs, i com a més té molt temps lliure, decideix indagar. El rumor consisteix en unes proves nuclears que el govern francès vol fer en les turqueses aigües de les mars del sud.
Operació secreta, per cert, gens discreta: l'illa de cop s'omple de marinis que, fent honor a la seva condició, passen les nits en el club de moda. Així el Paradise Night, un local entranyablement decadent, amb aquesta aroma de club exclusiu per a turistes buscant experiències fortes –per a això els seus cambrers van en gayumbos–, es converteix en el fosc escenari on transcorren les trobades d'aquests personatges encarregats de dur a terme la macabra operació. El contrast entre les armes de la guerra i la pacifiction –ficció en el Pacífic que ressona amb pacificació– introdueix una de les abundants paradoxes que mostra la pel·lícula. Avui la guerra ja es pot fer en pau.
De Roller és el protagonista on el seu punt de vista comanda la narració, personatge que, com tots els altres, és un genuí exponent del subjecte contemporani. O potser seria més precís dir que el que mostra la pel·lícula és la desaparició del subjecte. Cap d'ells sembla tenir inconscient: éssers sense passat, sense història, sense gairebé discurs. Tots estan, en aquest paradís, guanyant diners. Que un sigui almirall, un altre cap, marine, diplomàtic, transsexual, aborigen, revolucionari o prostituta, no té massa rellevància. Les diferències es dilueixen. El capitalisme –maquinària infernal de producció de desigualtats a velocitats vertiginoses– finalment ha aconseguit realitzar la igualtat absoluta de la subjectivitat, inclosa la de gènere. Una altra exquisida paradoxa.
Per això, el que apareix com el súmmum de la profunditat subjectiva de De Roller és un monòleg que desplega enfront del seu acompanyant Shanna sobre els percentatges de racionalitat, emotivitat i sensibilitat que s'han de combinar en les decisions que se suposa ha de prendre com l'important home d'estat que creu ser. Un reguitzell de sentit comú al genuí estil de la fanfàrria de l'autoajuda, digna d'un heroi post-apocalíptic. El patetisme del seu narcisisme bonàs, que volgués fer el bé sense treure's l'americana color cru –impecable vestuari que no es lleva ni sota la pluja–, dona compte d'aquesta absència de la més mínima connexió amb el real.
Irene Domínguez.
https://colochosblog.wordpress.com/2022/09/20/pacifiction-de-albert-serra/