CINEMA_Un divan a Tunísia (o la paraula alliberada)
L'òpera prima de manele Labidi ve a explicar-nos una història d'una jove psicoanalista formada a París, que decideix tornar a Tunísia el seu país d'origen just després que tingui lloc la revolució social i política de la "Primavera Àrab". Els seus oncles li deixen un pis al terrat d'un edifici de barri de Ezzahra. Allà comença a rebre pacients. De Paris porta una fotografia de Freud amb un fez i la penja en una paret de la seva nova consulta, possiblement per recordar com fer la seva pràctica en un país que surt d'un règim totalitari.
Selma porta amb si la marca de dos mons i, sabent-ho o no, s'erigeix en un agent transcultural. Treball no li falta, els pacients van acudint a la seva consulta per trobar un lloc on allotjar els seus dubtes, insatisfaccions i resoldre històries pendents. Una societat que empeny per transformar-se i que veu com la seva vida anterior comença a trontollar, apropant-se encara sense saber massa a la soledat i individualisme de la post-modernitat.
Selma és per al nou sistema un element incòmode: Com regular la pràctica d'una psicoanalista en un país que acaba de despertar a la democràcia?. El govern no l'hi posa fàcil, ha d'aconseguir permisos però no està molt clar què ha de fer per obtenir-los. Selma insisteix en el seu desig de ser analista i no retrocedeix ni davant un policia -amb el qual manté un joc d’atracció- ni una funcionària per poder continuar amb el seu treball.
Veiem com una perruquera, un imant, un forner i la seva neboda freqüenten la seva consulta per parlar i, en aquest parlar, transformar-se a l'igual que la societat ho va fent en el seu conjunt. La llibertat d'expressió és correlativa a la llibertat de paraula de cada qui i la consulta de Selma esdevé un lloc on parlar dels efectes en cadascun devant aquest canvi polític-social. Com fer perquè la consulta de Selma sigui un lloc on sortir amb un saber sobre la veritat d'un i no un lloc de pelegrinatge on exhortar culpes inconfessables?
D'això va la pel·lícula, d'anar més enllà dels ideals polítics, socials i feministes que podrien fer-se en una primera lectura de la pel·lícula. Aposta difícil perquè fer una crítica de la vida quotidiana del que passa en una consulta no és fàcil. La pel·lícula vol ser una comèdia lleugera que convidi a la reflexió, allunyant-se del drama tan característic de les pel·lícules àrabs dels últims temps. S'agraeix l'optimisme de Manele Libidi i de com aconsegueix que la psicoanàlisi sigui una pràctica possible. Encara amb totes aquestes bones intencions, la pel·lícula es fa tan lleugera que alguns personatges són una caricatura d'un retrat, perdent la possibilitat que l'espectador s'endinsi en la complexitat humana dels personatges.
Helena Valldeperes