16.10.2013

CINEMA_"Unes altres veus" d'Iván Ruiz

Passada la mitjanit de dimecres 4 d'abril, just abans de la pluja, les voreres del carrer Torrijos que acullen el cinema Verdi a Barcelona, van ser testimonis de l'alegria generalitzada que es respirava entre els qui acabàvem de sortir de l'estrena de "Unes Altres Veus", el documental del nostre col·lega Iván Ruíz Acero. Alegria sense presses d'amagar, contenta de compartir, cadascuna a la seva manera; i és que, la materialització de la idea i el treball dut a terme per la feliç trobada entre Teidees i TEAdir, una productora audiovisual i una associació de pares de nens amb autisme, encarnada en els cossos d'Iván, Marta i Silvia, entre molts altres, van aconseguir captivar-nos.

Diria que cal veure-la i que cal dir-ho a la gent. Seria bonic, estaria bé, que la passessin als cinemes de molts països, sales de barri, cinefòrums, festivals, cases dels que s'ajunten a veure pelis i menjar crispetes, congressos de científics, artistes i polítics, autobusos que van a Galícia , al Marroc o a Brussel·les i avions que creuen l'Atlàntic i el Bàltic... perquè aquesta alegria s'estengués...

"Unes Altres Veus" és un documental altre en tots els seus sentits. Si el cinema documental sovint s'ha alçat en la pretensió de ser el gènere que retrata la realitat, "Unes Altres Veus" mostra, precisament, que potser l'única cosa objectivable que es pugui dir sobre ella, és que és única per a cada un, i està teixida amb la més íntima matèria de l'ésser humà: les seves paraules i les seves veus. Aquesta pel·lícula ens proposa una passejada sense presses i sense aparent rumb pels campestres camins d'un laberint, que, de mica en mica, ens va portar cap a una trobada amb el seu protagonista, l'Albert, un noi diagnosticat de síndrome d'Asperger. L'espectador, suaument, pnetrarà a la radicalment altra realitat de l'autisme, per acabar divertidament i irremeiable perdut en el que d'autista tenim cada un. Com si d'una banda de Moebius es tractés, el relat de la vivència de tenir aquest "petit problema" -com l'anomena Albert quan es refereix al seu diagnòstic-, sense saber quan ni com, passa de ser allò que li passa a ell, a ressonar profundament en la nostra més íntima constitució com a subjectes.

Diria que aquest documental és un testimonial del segle XXI, com al seu dia ho van ser les memòries del Dr. Schreber. Tots dos tenen en comú, l'enorme generositat amb què els seus protagonistes han decidit donar testimoni de la seva afectació pel llenguatge. El relat de l'Albert ens aproxima a la manera com està construït el món d'un autista, les seves relacions amb els altres, els seus pensaments, els seus temors i els seus somnis. Però, arribat un punt, el relat travessa un cert llindar: deixa de ser la història del que els passa a alguns éssers humans, per esdevenir el testimoni absolutament singular d'aquest subjecte, i és aquí on es traspassa la frontera que semblava d'entrada infranquejable entre el seu món i el nostre. En aquest sentit dóna compte de la poca utilitat de qualsevol etiqueta diagnòstica, mostrant el seu profund caràcter de ficció, en tant es conformen com a defensa davant el desconegut.

El testimoni de l'Albert té per acompanyants dels relats de pares de nois amb autisme i les paraules d'uns quants psicoanalistes lacanians repartits pel món. Parlen amb les seves pròpies paraules, transmetent -cadascú a la seva manera- el que de l'autisme els ha captivat, el que han après, el que els han ensenyat els autistes com a pares, educadors o psicoanalistes. Per això les seves paraules es pronuncien des d'un divan: asseguts, arraulits, amb les cames creuades o obertes, amb les mans quietes o agitades, en plans de molt diferents perspectives, a l'aire lliure o en espais ficticis creats per a l'ocasió, cada un ells agafa la invitació a parlar com millor li sembla. Per això és també el testimoni de tots els que parlen, per això vénen a la trobada dels passejos de l'Albert, tots els altres nens: Quique, Miguel, Víctor, Héctor, Lucía, Alex i els altres.

Podríem dir que aquest documental explica com aborda la psicoanàlisi lacaniana l'autisme, perquè els ingredients que el conformen, estan barrejats com si d'una pràctica entre diversos es tractés: cada un està en qualitat d'alguna cosa diferent, però sobre l'escena, això no és el fonamental. Ningú és un expert de res, ningú està instruint o educant, cada un pren la paraula des d'un lloc propi, per anar dibuixant el sender de laberint: vam entrar a l'escenari del profund enigma de l'autisme i vam sortir amb les paraules, silencis, música, mirades i sospirs que ens conformen com a parlêtres.

Abordant temes com la culpa, mostra com, per a la psicoanàlisi lacaniana, la causa última, no rau en cap gen ni accident ni incorrecció del desig, sinó que ella, la causa, està perduda. "La insondable decisió de l'ésser" s'erigeix per poder entreveure que el més profund respecte per aquesta decisió, és la via per poder compartir la vida amb aquests éssers d'una enorme excepcionalitat. Amant la diferència absoluta, estabt disposats a ser captivats per ella, deixant-nos ensenyar, és com la psicoanàlisi lacaniana ha aconseguit, i ho segueix fent, canvis que semblaven impossibles d'assolir. El tractament que ens proposa la psicoanàlisi és el de l'altre, ja que és en funció de l'altre que troba el subjecte que aquest podrà servir-se per inventar una manera pròpia d'anomenar el món. Aquest documental era difícil, com diu l'Albert, però no impossible. Les vies de el desig han permès que el resultat hagi fet d'ell una pel·lícula acustuflant!

Comparteix a