LD_ Abandonament - Vigilància 7/9
La ruptura entre la recerca i la clínica, el monopoli de l'estadística aplicada a la salut mental, la medicalització del malestar psíquic porta el fet que s'abandoni al pacient, que sigui més important la gestió de la salut mental que el tractament individual d'una persona determinada. I, tal com assenyala Laurent en el seu article «La crisi post-DSM i la psicoanàlisi», aquest abandonament es compensa amb una hiper-vigilància a la població a través de les burocràcies sanitàries.
El que s'enumera, existeix i, per aquest motiu, es pot gestionar i quantificar. El DSM ha estat no només un instrument que ha permès classificar els desordres mentals sinó també ha influït en altres camps com el de la justícia i les assegurances mèdiques.
El límit, que porta a Frances escriure el seu llibre «som tots malalts mentals ?» en 2014, es troba en les bombolles inflacionistes de la malaltia. Estem tots bojos? Com separar el que és normal i el patològic? Frances amb el seu llibre denuncia la medicalització excessiva a una població que, d'acord a altres criteris diferents als del DSM, fins i tot podria ser «normal».
Ubicar on està el normal i el que no modifica els criteris del DSM i, davant d'aquestes revisions, els que són classificats sota aquests criteris també diuen la seva. Per què no ser considerat un hiperactiu entre els 35 i 45 anys per així poder consumir amfetamines? Per què no ser diagnosticat com un Asperger per accedir a un programa d'educació especial?
La clínica basada en la descripció s'ha invalidat per la Ciència que cerca respostes en el continuum dels processos orgànics amb l'esperança que la investigació sobre les demències permeti trobar una traducció clínica observable. Mentrestant el subjecte es perd en els anomenats «trastorns de personalitat», en les actualitzacions revisades pels DSM que agrupen símptomes i personalitats. El DSM 5 retrocedeix, en tot cas, davant aquestes actualitzacions deixant-les en un annex i substituint-les per una ciència basada en l'evidència dels signes orgànics observables. No hi ha límits, hi ha continuun llavors de la malaltia mental. Els límits del que és normal i el patològic es difuminen, es dilueixen en unes identificacions fluides on el sense límit -res és impossible- dóna compte de la superyoizatció del món.