20.06.2019

LD_ La Batalla de l'Autisme

A partir que el 2002 l’Autisme fós declarat ‘Gran causa nacional’ pel govern francès, els mètodes per al tractament de l’espectre autista adquireixen una dimensió política i social. Eric Laurent, a “La batalla de l’autisme. De la clínica a la política” analitza els detalls del debat mediàtic que es va desencadenar a partir de les decisions polítiques preses. Laurent desplega detalladament els vaivens d’aquestes polítiques, de les seves bases i conseqüències. En partir de supòsits científics xifrables es pretén desautoritzar el saber clínic no mal•leable al xifrat, i amb això, al tractament psicoanalític.

La xifra es torna fetitxe per un saber suposadament científic, es destitueix el saber clínic en pro de burocràcies sanitàries basades en el càlcul. Per als casos no assimilables a aquesta estandardització, s’autoritzen els ‘acords entre experts’, que eliminen els casos clínics seguits durant anys per tractar-se d’ ‘intervencions no consensuades’.

Paral•lelament sorgeixen veus crítiques que alerten de la manipulació de masses categorials en les classificacions del DSM (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders) i que posen en qüestió l’ètica de mètodes cognitius com ABA (Applied Behaviour Analysis).

Les autoritats polítiques davant d’això, intenten donar un gir “integrador” pel que fa a tractaments, però falta per definir de què es tracta per tal integració. Així, les polítiques sanitàries són font d’un debat social en els mitjans. I és allà on es comença a qüestionar l’ètica de les reeducacions ABA, “la mala conducta dels conductistes”, per avalar els seus èxits en mètodes basats en premis i càstigs que passen per alt el consentiment del subjecte autista.

La psicoanàlisi, al llarg de tot aquest debat, defensa una ètica per al subjecte, acompanyant al autista en les seves construccions davant un món que se li presenta hostil, defensant un tractament en pro d’un saber individual i no dins la repetició de conductes normalitzades. En el proper post parlarem sobre el vessant clínica d’aquest debat.

Cristina Andrés

Comparteix a