LD_ TDAH en l'era de la pressa
Actualment, els tres símptomes considerats fonamentals per al trastorn per dèficit d'atenció amb o sense hiperactivitat són el dèficit d'atenció, hiperactivitat i impulsivitat. Cal dir que aquests símptomes són cada vegada més habituals en els entorns familiars, escolars i socials. A més, el TDAH sol anar acompanyat d'algun altre diagnòstic, ex. el trastorn negativista desafiador, el trastorn de conducta, el trastorn dels aprenentatges, el trastorn d'ansietat , trastorn de l'humor…
Com qualsevol patologia, ha de considerar-se en el seu context. En aquest post farem referència al llibre “TDAH. Parlar amb el cos”, de J. R. Ubieto, on s'analitza el TDAH des d'aquest punt de partida: el temps hiperactiu, marcat per la pressa.
No és un plantejament nou, Ubieto cita a Bauman, qui va desenvolupar àmpliament el concepte de “modernitat líquida” com a nou paradigma en el qual els valors sòlids que estructuraven la realitat (amistat, amor, treball, esforç…) perden consistència, es dilueixen, es tornen líquids, fluctuants, i els subjectes pateixen aquest efecte, han de gestionar contínuament la provisionalitat, la precarietat, la incertesa.
Ubieto avança amb el seu títol “TDAH. Parlar amb el cos”, el símptoma d'uns subjectes que es manegen en un context de pressa, d'optimització de competències… i que es vinculen a l'altre mitjançant la hiperactivitat, sent aquesta un co-llaç social, una manera de vincle, una forma de relacionar-se amb els altres mitjançant el propi cos: verborrea, desatenció… mostres de la dificultat de la paraula per regular el cos. Mentre que en el passat, bastant proper (dos, tres dècades enrere) certs valors socials establerts servien per regular el cos fent suportable l'espera o l’esforc, avui, en l'era de la pressa, els ideals es tenyeixen d'incertesa i sovint es tornen inservibles per consentir la no immediatesa. El tractament farmacològic aniria doncs en la línia de reforçar aquesta necessitat d'immediatesa i de prescindir de la paraula.
Cristina Andrés