LD_Enganxats al "like"
En els vuitanta el gran enganxament era a les drogues, especialment a l'heroïna, la fugida màxima, el Nirvana instantani, un plàcid solitari. En els noranta va ser l'èxtasi, menys mortal, el que va atreure la fugida. Actualment, el consum de drogues, tot i que ja no es parli gairebé en els mitjans, segueix afectant a un percentatge considerable de la població. I en aquests números, s’inclouen la prescripció sobredimensionada de psicofàrmacs.
Avui, si féssim una enquesta, sobre exemples d'estar enganxat, la resposta més habitual probablement seria: enganxament a les xarxes socials. És comparable als efectes de fugida de les drogues?.
Hi ha algunes diferències: les xarxes ens requereixen estar sumament actius, escollint relats, preparant fotos, maquillant la nostra vida i ens lliguen a una resposta social. Potser, més que mai, vivim en dues realitats simultànies: la real i la digital. De vegades es solapen, de vegades es distancien, tant, que com en les ficcions més cinematogràfiques "qualsevol semblança amb la realitat és mera coincidència".
De què satisfacció es tracta en el món digital? Alguns parlen de "ser la millor versió de tu mateix", altres defensen alguns retocs de photoshop, altres recreen escenaris que mai van tenir, altres intenten aturar la seva vida en imatges de esplendorós passat, n'hi ha també que fan el salt cap a la falsificació íntegra.
El social es teixeix amb representacions, amb relats que tenen més o menys suport visual. Al llarg de la història, les representacions culturals ens permeten veure els ideals de l'època: valors, pors, aspiracions, criteris morals.
Qualsevol re-presentació de la realitat és precisament una re-, una volta a, volta per segona vegada, volta sobre el que es va donar, va succeir, la qual cosa es presenta en altres termes. Freud deia que "la realitat és la realitat psíquica", Lacan, que "la veritat té estructura de ficció", Sabina canta que "és mentida que més de cent mentides no diguin la veritat".
La realitat dels fets sempre guarda una distància amb l'ideal. Avui, amb la imatge de l'ideal, l'ideal dissenyat digitalment, aquesta distància s'aguditza. L'elaboració digital ens permet sortir del context real, de la corporització en la seva condició de receptacle de plaers i malestars, cap a un ideal projectat on amagar aquestes dificultats de la condició humana que el mercat s'entesta a solucionar a través també d'imatges de referència.
Però no ens posarem moralistes. No és aquest el lloc on parlar del que està bé o el que està malament, d'allò més o el menys convenient. El que ens interessa és: ¿quina és la naturalesa de la realitat digital, quina és la seva funció?
En un context tan trepidant, en una societat de consum amb anuncis pastanaga que ens conviden a la cursa, en aquesta velocitat sense pausa d'aspiracions asfixiants ... serà que les xarxes ens proporcionen un petit oasi on imaginar-nos en un lloc social reconegut, un descans en aquesta meta que mirem impotents en la distància? Es produeix certa placidesa en aquest social virtual emmarcat de likes, un gaudi solitari també, un "descans" que, paradoxalment tendeix a la voracitat, que inicia una altra carrera frenètica, l'acumulació de likes. On queda la nostra llibertat en aquest circuit? ... serà aquest tema d'un altre post.
Cristina Andrés