LD_Per què Psicoteràpia presencial?
Decibels ensordidors en un concert amb 3000 persones saltant i alçant els braços, el bram de gol en ressò dels fans en un camp de futbol, l'alè contingut davant el salt mortal d'un trapezista a 5 metres de la nostra butaca ... són experiències en viu que ens sacsegen. Retransmeses, però, l'impacte queda anestesiat.
El patiment o malestar és producte de la nostra posició davant les situacions, davant les decisions sobre alguna lògica, òbvia o absurda, feta de llenguatge, però que la patim (i gaudim) en el cos.
Una teràpia, comença a l'obrir la porta. La mirada, la salutació, l'escolta, la presència, la matèria del terapeuta i l'espai físic de la consulta, delimiten i sostenen aquest malestar íntim que pesa, que té una massa que a el cos li costa manegar.
El pacient diposita el material de treball, les paraules de discurs invisible segueixen una lògica on la consistència té un correlat objectiu: el cos. El malestar no està en un altre lloc que en el cos. En una teràpia, la lògica del que convé no és cap enigma. El que és un enigma és aquest empenta a repetir maneres de funcionar que ens debiliten, que ens desanimen, que ens fan caure, de manera més figurada o menys.
Darrere de la pantalla, en 2D, la massa queda exclosa, el pes del malestar no es posa a circular, no es pot manipular. Al online, hi ha una descorporizatció, el pacient i el terapeuta queden filtrats, anestesiats, el malestar queda suspès en un flotació que ho fa inaprehensible, immanipulable. És el cos el que s'alleuja i es ressent, la repercussió sempre és física. Si el cos està implicat en la causa, no seria llavors una fantasia excloure'l de la teràpia per trobar cert arranjament més suportable?
Cristina Andrés