Democràcia acompanyada d'una sèrie de significants estimo que l'han fet fixar-se, enrobustir-se, fer-se realitat del món. I és precisament a partir de qüestionar aquests significants que va teixint la seva oposició. El primer és FUTUR. Creure en el futur és d'Ells. Planteja clarament que el futur serà d'Ells o el poble despertarà, però perquè trencarà amb el futur. Més aviat situa al poble en el present. És una aposta. Explica que tria parlar de poble –a pesar que en els noranta ja era un terme una mica obsolet- perquè el vol oposar al d'HOME i al de PROJECTE, que són dos termes fortíssims de la democràcia. És la seva una elecció intencional, una acció a partir del llenguatge. Diu: “en la meta no crec contra la meta sí que parlo”. Les ferides causades pel capitalisme ens arriben a tots per igual. No hi ha diferència entre una prostituta, un drogoadicte, un obrer o un mateix. Jo soc l'altre.

Assenyalarà que la funció fonamental de la democràcia és administrar la mort, i això consisteix a convertir el temps en comptable, en diners, en rèdit. En aquesta proposició es percep molt bé una operació d'assassinat progressiu i silenciós del desig. La vida està completament administrada, dividida en temps de treball i d'oci que és exactament el mateix, perquè tot està bolcat al consum. Llavors tot és Treball i és treball per a res, que no ha de servir de res i que sobretot està fet per a exterminar al desig. La democràcia està al servei de la creació de necessitats. Es tracta llavors d'una gran entelèquia entorn al no-res que l’obtura tot, que no deixa cap lloc buit. Sembla que el buit, per contra, s'hagi desplaçat a la vivència més íntima de la subjectivitat. A l'una, la democràcia proposa un enfortiment delirant del Jo. Un jo ben fort, fortificat i sobretot personal. El narcisisme campa a pler. Agustín diu: “L'Home és l'Individu perfectament constituït… Poblacions íntegrament constituïdes per un nombre determinat d'Individus Personals que es poden comptar… Estat i Capital aspiren a això en les estadístiques donant-li la sustentació a la unitat i individualitat”. Tot això té profundes ressonàncies amb les ideologies higienistes de l'auto-ajuda, les TCC, el DSM, etc.

Aquest punt considero que és fonamental, ja que hauríem de distingir que l'aposta per la singularitat que fa la psicoanàlisi plantejada per Lacan està justament en oposició radical a aquest ideal democràtic. La singularitat es funda en el desig, el desig és profunda alienació, i consisteix a fer operatiu aquest buit. En el text ell fa aparèixer aquesta dimensió de la singularitat articulada a la seva idea de poble. El poble com a diferent a la massa d'individualitats personals, el poble com “això en el qual no soc el que soc”, accentuant d'aquesta manera la vivència de la divisió subjectiva com un motor de cerca generador d'un buit que foradi tanta propaganda democràtica sobre el jo, la seguretat i la felicitat. Em resulta interessant situar la divisió subjectiva precisament aquí, al poble, ja que podem pensar que per a ell aquesta singularitat de cadascú està articulada a un compromís social. És fent-nos càrrec de la nostra divisió, estimant-la fins i tot, que podem generar aquesta força de poble, o almenys aquesta és la lectura que faig de les seves paraules. Considero que la seva posició és també la del desig per a la psicoanàlisi, ja que fer-se càrrec d'ell implica necessàriament un compromís social. La ficció de la barrera entre el subjecte i el social és la que mostra el nus del sinthome, ja que la singularitat més radical és el llaç social.

Agustín ens parla de la seva, de la seva singularitat, que rebutja el futur, la felicitat social, la resignació i el cinisme. En el seu cas és l'activisme de la contra. Per això penso que com ell exposa, la lluita per preservar el desig com a motor de la singularitat humana necessàriament es situa contra la Democràcia.

Us recomano aquesta lectura fresca, plena d'idees que en el seu moment em van estomacar com ho fa al seu públic. Mostra també alguna cosa dels efectes sobre la subjectivitat, com 20 anys enrere, els joves, que era jo mateixa, es preguntaven coses, buscaven, estaven enfrontats a la missió de desmuntar un escenari que encara promulgava la pau i la felicitat social. Avui l'escenari és un altre. La mentida està revelada, el monstre mostra els seus budells. L'angoixa campa descarnada a pler, absent de símptomes que la tramitin. Però potser el seu exemple, el d'un home que mai va cedir davant el seu desig, mai va renunciar a pensar amb valentia, doni algunes claus, alguns punts de referència, per a continuar ballant-li a la mort i a l'embranzida irrefrenable de la devastació humana. La psicoanàlisi està en això, aquest Fòrum és un exemple.

Irene Domínguez

https://colochosblog.wordpress.com/2013/08/08/contra-la-democracia-de-agustin-garcia-calvo/