LLIBRES_Ressenya bibliogràfica: "l'objecte del segle" de Gérard Wacjman Amorrortu editors
“L'objecte del segle” -obra psicoanalítica d'un valor molt particular- ens brinda una aventura de lectura apassionant. Escrita en un estil fresc, viu, des d'un desig que es dona a veure, impossible d'amagar, el seu autor comença proposant-nos un concurs per a pensar, no solament l'art, sinó com aquest interactua, dialoga i pensa el nostre segle. La seva trama es desplega a partir de preguntes curtes, però gens simples, que li permeten un constant vaivé: del concepte de l'art a les seves ruptures, de la idea d'objecte al subjecte suposat saber, del veure en mirar, del vel al real, del donar a veure a una certa veritat del món, etc.
L'autor tria dues obres de l'inici del segle XX, Roda de Bicicleta sobre un tamboret i el Quadrat Negre sobre fons blanc, de Duchamp i Malevich, més que per a interpretar-les, explicar-les o descriure-les, per a utilitzar-les com a palanques des d'on donar compte del gir que va suposar l'entrada en la modernitat.
![]()
Un canvi sense precedents que va transformar la manera de mirar, de veure, de mostrar, de voler dir de l'art i que inseparablement han deixat les seves petjades en la subjectivitat del segle. Sembla difícil poder treure'ls més suc, poder afegir alguna cosa més. Recolzat en petits i gairebé imperceptibles punts de partida, com el principi rector: “per a pensar fa falta un objecte”.
Gérard Wacjman ens acompanya en el seu exercici de pensament. Utilitza dos objectes de l'art per a pensar l'objecte mateix, l'objecte a. Destaca de la Roda de Duchamp i els ready-made el seu procés de creació: treure un objecte de la cadena de producció del mercat, un objecte industrial, despullant-lo de la seva utilitat i dur a terme, mitjançant un acte artístic, una transformació profunda d'aquest. Inutilitat de l'objecte de mercat, que resulta molt útil per a l'art.
Art del segle que apuntaria al real: insuflar buit a l'objecte, buidar-lo -que no és fer el buit en ell-, proposar res per a veure, ensenyar alguna cosa de la veritat del món, deslliurar-se de la representació més no de l'objecte, prendre les obres com a aventures del pensament, pensar el valor de la signatura com a acte, proposar a l'obra, l'artista i l'espectador com sorgits d'una trobada… són alguns dels camins per on ens acompanya la lectura d'aquest llibre.
El recorregut acaba on comença, sense que això impliqui asseure càtedra de cap veritat. Si l'objecte guanyador del concurs “l'objecte del segle” és “la destrucció sense ruïna” en uns temps que desafien a la memòria fins i tot a través de les polítiques de la seva recuperació històrica; l'ètica del visible ens proporciona, al final, la posició irreductible del desig. Perquè l'acte artístic, la creació, les obres-del-art són inseparables de l'acte de pensar el món, del seu donar a veure –a vegades ocultant- alguna cosa de la veritat dels nostres temps. (...)