23.11.2017

TEATRE_Incendis de Wajdi Mouawad

Fa un parell d’anys vaig tenir el privilegi de veure Incendis de Wajdi Mouawad, al Teatre Romea de Barcelona, ​​dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per Clara Segura i Julio Manrique. En aquell moment, l’impacte que em va produir va ser de tal calibre, que no vaig poder escriure ni una línia. Estava en xoc, em semblava impossible l’aparició de semblant obra; després vaig entendre que potser l’impossible era precisament el seu nucli mateix. Aquest impacte es va mantenir silenciós en mi, i temps després, la seva reestrena em va donar l’oportunitat de pensar algunes coses.

Incendis és una reescriptura lúcida i apassionant de la tragèdia de l’Èdip de Sòfocles en clau contemporània. S’assembla a una Odissea desplegada en els escenaris de les nostres guerres, un excels treball de relectura del nostre temps a on la pregunta ¿qui som? travessa la devastació de la història contemporània. Una nova versió de l’heroi clàssic encarnat en Nawal, una dona camperola i analfabeta que, acompanyada de les paraules de la seva àvia, fuig de la seva terra als 15 anys buscant el fruit de l’amor arrencat del seu ventre en néixer, buscant la vida.

Els fets dramàtics de la trama inclouen la història d’amor, l’exili, la guerra, les massacres entre pobles germans, les violacions, les tortures … és l’horror, i davant l’horror només queda fugir. Després, el fil que torna sobre els fets per teixir-los, és la recerca de la veritat de dos subjectes, Jeanne i Simon Marwan, germans bessons, que s’enfronten, en el moment de morir la seva mare, a l’enigma de la seva existència. L’última voluntat d’aquesta és que busquin al seu pare i al seu germà gran -ignorats fins ara- i li lliurin a cadascun una carta. Serà d’aquesta manera, -no sense abans travessar una profunda crisi personal-, que cada fill emprèn la tasca ordenada per Nawal, la seva mare.

L’odi, el silenci, la transmissió i el nom recorren l’estructura de l’obra. Les últimes voluntats de Nawal morta són oraculars. En vida calla, i morta parla perquè les futures generacions trenquin el silenci. Però això que guarda el silenci, això que no diu, però, haurà de ser trobat, és necessàriament el resultat d’una recerca. La naturalesa del que recobreix el silenci no és una informació, no és només la dada d’un fet objectiu, sinó que constitueix la veritat més íntima per a cada un. És la veritat del desig que els va portar al món. Per això el silenci en aquesta obra és majestuós.

L’infermer que va cuidar a Nawal els darrers 5 anys de vida, va gravar el seu silenci en cintes de casset. Aquest silenci, puntuat pel ritme de la seva respiració, funcionarà com a motor que empeny a un voler dir. Els seus fills emprendran el viatge per fer-ho parlar. L’obra és per tant un homenatge a la paraula, al bé dir, un convidi a combatre la ignorància que vehicula la misèria i l’odi.

El silenci és allò que transporta el temps, el temps necessari que cadascú necessita per veure, comprendre i concloure. El silenci és una cosa suspès, aquí, davant nostre, que espera el moment, que no sap, que pateix sense plor ni crit, que batega i puntua. El silenci en Incendis és també el lapse de temps necessari per poder col·locar el nom sobre la tomba del mort. Perquè per poder perviure en la memòria dels altres hi ha promeses que s’han de complir.

El nom de l’àvia de Nawal s’escriurà quan ella, la seva néta, aprengui a escriure. Quan el desig de la seva àvia segueixi viu a través d’ella. “Ves-te’n d’aquí, aprèn a llegir, escriure i comptar i combatràs l’odi”. Si Nawal no s’hagués fet càrrec d’aquest llegat, l’oblit hagués arrossegat a la seva estirp. De la mateixa manera, el nom de Nawal sobre la seva tomba només podrà gravar un cop complerta la missió que encarrega als seus fills, la de buscar al pare i al germà. Perquè aquesta recerca els conduirà a saber qui va ser ella, Nawal, la seva mare. Si no ho esclareix no hi haurà nom sobre la seva tomba, és a dir, no hi haurà hagut transmissió del seu desig, de la seva empenta, del seu alè vital.

El camí emprès pels bessons els explicarà la història de la seva mare, una dona jove i valenta que va fugir de les seves terres a la recerca d’un fill de l’amor robat en néixer per la seva pròpia mare. Acompanyada per una altra dona, la seva amiga Sawda, la seva incansable recerca els portarà d’un lloc a un altre enmig d’una guerra que ningú recorda ja els motius que la van desencadenar. Els fets d’assassinat i venjança se succeeixen perdent-se en la llunyania dels temps.

© Unsplash, Teenage Girl Window Railingon

Finalment, el misteri revelarà una veritat esfereïdora: el pare i el fill són la mateixa persona. Els germans bessons, nascuts 25 anys després del seu germà, són fruit de les reiterades violacions sofertes per la seva mare en mans del seu captor. L’assassí és el fill buscat sense alè per Nawal. Les cartes que dipositaran els dos germans en les mateixes mans, es dirigeixen tant al fill estimat com al pare assassí. El més familiar habita al pròxim, en l’altre. Fill i enemic es conjuguen, són el mateix. Per això el combat contra l’odi comença en un mateix. Ella decideix perdonar. Potser ho perdona perquè entén que aquest odi és fruit de la ferida sagnant de la víctima que va passejar òrfena pels escenaris del terror. Però segurament, si Nawal pot perdonar, és perquè mai va retrocedir davant el seu desig, perquè finalment va trobar al fill estimat. Si l’assassí no la va matar va ser perquè cantava. I va cantar tots els anys que va estar captiva per estar a prop de la seva amiga Sawda, acompanyant en l’Odissea que emprèn per trobar al seu fill .

Aquesta magnífica obra, en la línia de les tragèdies clàssiques, ens recorda que som relat i memòria, que estem fets de llenguatge i dirs, que passat, present i futur habiten dins nostre teixint nostre ésser. Així doncs, tot i els avenços tecnològics de la civilització que reforcen la nostra misèria en forma d’omnipotència, les qüestions crucials que ens travessen són les de sempre, van ser introduïdes pels clàssics. L’ésser continua allà intacte, havent de respondre a la impossible tasca de saber qui som i què fem en aquest trosset de galàxia abandonada de la mà dels déus. Però igual que l’odi i la misèria no els ha exterminat cap progrés, el desig i l’amor, fins i tot en els pitjors contextos, segueixen oferint-li un pols a l’horror. La clau doncs rau en cada un, en la posició ètica per respondre a l’angoixa d’existir, a la solitud, a la proliferació de la barbarie.

Irene Domínguez

Comparteix a