TEATRE_Natale in casa de cupiello d'Eduardo de Filippo
“Les meves comèdies són sempre tràgiques, fins i tot fan riure”
Eduardo De Filippo
Si volen anar a veure una obra de teatre seriosa sobre la família, vagin a veure Natale in casa de Cupiello; un clàssic d'Eduardo De Filippo magistralment posat en escena per Oriol Broggi. Ho dic de debò, i per això la passaran rient a riallada neta des del primer minut fins a l'escena final, el fermall d'or de la qual resignifica tot el que ha estat succeint sobre l'escenari.
Un sopar de Nadal reuneix, sota el mateix sostre, a tots els membres de la família Cupiello: el pare, la mare, la filla major casada amb un marit solvent, l'oncle ximple germà del pare que viu amb ells, el conserge, la domèstica i fins al boig amor de la filla, aparegut imprevistament per error com a amic del fill menor: pispa mestretites i el rei de la mama.
L'obra poden imaginar-la perfectament, perquè la família Cupiello no és una família, és La Família, és la seva estructura com a tal, i, estrictament, l'únic subjecte de l'obra. El seu escenari immòbil són les parets de la casa familiar i en el seu interior, tots els seus membres fan soroll, criden, barallen, es mouen, trenquen plats… però sense que res de tot això cobri cap valor transcendental. Senzillament, no importa. No importa gens ni mica el que li succeeix a cadascun en particular, ja que, cadascú encarna una peça de l'estructura. Per això els seus personatges estan buidats de la seva més estricta singularitat: són encarnacions d'un paper, d'un rol perfectament dissenyat en l'estructura.
La mare, el pare, el fill i la filla són presos pel seu lloc en la maquinària familiar. Cadascú creu que obra segons els seus desitjos: la filla creu estimar a un altre home diferent al marit amb el qual desitja escapar, el fill creu ser molt diferent del pare, i segurament més llest, el pare creu transmetre els seus valors… (i finalment veurem que efectivament alguna cosa transmet) però tot això és insignificant. El poder de la consistència lògica de La Família -ni tan sols d'aquesta en particular- fa que el que creuen estar desitjant cadascun, manqui del més mínim valor.
L'única cosa que importa és que és Nadal i que, com cada any, com sempre, estaran junts. En l'argument sorgeix una situació que sembla poder amenaçar-la: la filla pretén escapolir-se amb el seu estimat, però tots treballen per a evitar-ho, i, efectivament, ho aconsegueixen. El fill i l'oncle també volguessin fugir, però no ho faran, no passarà res, ella, La Família, sempre és més forta. Aquesta genial impossibilitat d'escapatòria ens mostra que la línia separadora entre l'individu i el social és fictícia, ja que La Família, l'estructura, més que ser alguna cosa imposada als éssers humans, forma part de la constitució més íntima de la subjectivitat.
L'humor sempre és un afecte que em pren per sorpresa. Admeto que riure'm em troba sempre desprevinguda, i és que, a vegades, satisfacció i angoixa no estan tan llunyanes com pogués semblar-ho… Va ser Freud el que va il·luminar les profundes connexions de l'humor amb el superjò, aquesta instància moral del psiquisme que, gràcies a la participació estel·lar de la culpabilitat inconscient, ens empeny a deixar de costat nostres desitjos inconscients en nom d’alguna cosa superior, més seriosa i important. Però també lluny d'apartar-nos del gaudi, ens submergia de ple en ell. D'aquí aquest efecte humorístic després de la posada en escena de l'estructura familiar en tant aquesta és tan poderosa, que no pot produir dolor o pena. D'alguna manera, el que evoca La Família ens exigeix una defensa major: ens allunyem de la misèria personal rient-nos de l'aliena, com a manera d'aixecar una barrera. Per això l'obra no és tant una comèdia com una tragicomèdia, i és per això que, després de Freud, cal prendre's seriosament l'humor.
La mort del pare en l'escena final –em disculpo per explicar el desenllaç però era inevitable- ens el mostra en acte: després del riure perpetu –mèrit també de la seva genial interpretació- la seva desaparició ens commou. Perquè si bé aquest personatge més aviat decebedor, sense capacitat de poder veure res del que ocorre, entretingut a construir un ridícul pessebre, sense ambicions destacables i punt de confluència de totes les decepcions de la seva estimada dona, per no parlar de les del fill; aquest personatge, en el moment de passar a millor vida, deixarà als vius l'encàrrec de continuar assegurant la sustentació de la seva funció. Tots honraran, respectaran i imitaran al Pare. D'aquí la sorprenent transformació del fill als peus del llit del seu moribund pare, i per això el pare, abans de morir, necessita el jurament de la seva filla per a garantir la perpetuïtat de la família: és igual qui sigui l'home triat.
Aquesta obra clàssica il·lumina de manera magistral la potència estructural de la funció paterna, ja que, el que transmet, no és un missatge amb un contingut determinat, no és el que està bé i el que està malament, sinó una cosa molt més forta: la reassegurança, a través dels seus rols, de la perpetuïtat de l'estructura familiar en la vida dels éssers humans, pels segles dels segles.
Irene Domínguez