Té projectes: allí muntarà un negoci per a explotar el turisme de la zona. No obstant això, en l'atmosfera viu la llegenda: en temps remots dos amants, en ser descoberts en el seu delicte, van ser emparedats amb ciment entre els murs d'una de les innombrables habitacions del palau. Ho creguessin o no, la veritat és que ningú –ni tan sols el porter de tota la vida- s'atreveix a quedar-se tot sol en el seu interior. Quan això ocorre, tots els personatges recorren a sortir al balcó per a parlar amb un professor del veïnat, i així apaivagar, per un moment, el temor els espectres. La por s'articula a la solitud. Tot sol és quan aguaita el perill de l'aparició dels fantasmes. Però això és una por infantil… el públic ho sap; els riures es deslliguen, corren a regna solta, amb la certesa que aquestes són coses de nens.

Llavors, tot comença bé: d'una banda, la casa encantada i els fantasmes i per l'altre la història mundana en forma de vodevil, dels embolics amorosos en els balls de parelles: un matrimoni, uns amants, dos germans bessons i dos germans del poble: el porter i un jovenet encantat. Cada personatge ens conta la seva: un marit vol oferir un futur de princesa a la seva dona, un amant promet a la mateixa dona una fugida que els permeti, per fi, viure el seu amor sense límits…. Fins determinat moment de l'obra, el marc està en el seu lloc: tots veiem el mateix. 

No obstant això, gradualment, els inofensius fantasmes ens transformaran el requadre a partir del qual llegim la realitat i és justament en aquest nou escenari on comencem a veure una cosa de la qual es juga en l'amor: això ja no fa tanta gràcia. En el tram final, quan ja pensàvem tenir tots els elements en el seu lloc, els dos mons -el dels temors infantils i de les vicissituds de l'amor mundà- s'entrellaçen per a acompanyar-nos fins a la vora mateixa d'un forat central: l'impossible que alberga l'amor per als éssers humans.

L'enamorat sempre té com a parella a un fantasma. És per això que la dona encarna per excel·lència aquesta presència. Protagonista muda i al final fins a invisible, ella és aquella que els homes imaginen. Per això Pasquale i Alfredo no comparteixen la mateixa dona. Per això la necessiten callada, li demanen que no pregunti, que no vulgui saber, li donen instruccions precises del que ha de fer, la suposen sempre on ells la imaginen. I perquè la dona continuï sent aquesta que ells somien, el seu “no voler saber” és la condició imprescindible per a mantenir-la situada com l'objecte més preuat del seu desig.

Per si de cas ens quedés algun dubte, també María ens permetrà acostar-nos a la versió de la dona dels altres personatges: la del porter és especialment brutal, és clar que per a ell, l'amor, és d'una altra naturalesa; ens l'ofereix descarnada. I la versió arrabassada, la del seu germà Piero, que tampoc ha escapat a l'influx de la dona, i que, en el mateix moment de clavar les mans sota les seves natges embogirà i no podrà mai més tornar parlar la llengua materna.

Per això la llegenda és, d'alguna manera, veritable: l'amor acaricia la mort i es converteix en aquesta presència immortal que ens acompanya, que ens aguaita en el més profund de la solitud i que, des de nens, ens adverteix que és preferible consentir a unes certes dosis de ceguesa per a fer amb la companyia del propi fantasma, una versió suportable de la vida que, sabent sense saber, entranya les passions i les pors més ancestrals de la condició humana.

Irene Domínguez
https://colochosblog.wordpress.com/2010/07/09/questi-fantasmi-de-eduardo-de-filippo-el-amor-y-los-fantasmas/